En aquest país, l’indústria cinematogràfica està empobrida per un intervencionisme proteccionista que es reflexa en la pobra qualitat del cinema nacional, en l’elevat preu de les entrades i en l’escassa varietat de títols exhibits als cinemes. L’origen d’aquesta situació el trobem en els següents punts:

• Legislació que obliga als compradors dels drets de difusió del material a destruir les còpies generades un cop venç el termini.
• Subvenció a treballs que són minoritaris i poc rentables, per no dir infumables.
• Doblatge de pel.lícules.

El doblatge no només representa un cost addicional sobre un producte que ja té un enorme mercat secundari il.legal, sinó que representa una lacra per la societat.

Espanya gaudeix d’una de les millors indústries de doblatge del món, és d’una gran qualitat. El problema és que és una indústria del tot inútil, un deadweight loss to society. Un doblatge no aporta valor sinó que el redueix, i al mateix temps genera incultura en els usuaris que s’acostumen a tenir-ho tot mastegat en la seva llengua i perden així una gran oportunitat d’aprendre’n daltres (em refereixo principalment als doblatges de l’anglès, que considero una llengua imprescindible per qualsevol persona). Després apareix la necessitat d’acudir a les acadèmies d’idiomes que intenten cobrir les mancances que no s’han après en l’edat on s’han d’aprendre. Algú ha après alguna cosa en una acadèmia d’anglès?

Per tot això, considero que no s’hauria de doblar pel.lícules de cap llengua de les considerades habituals (les consideracions polítiques no valen per res). A Catalunya, no s’hauria de traduir al català ni al castellà contingut original en anglès, castellà o català. Com a molt subtitular i a aprendre.