El doblatge genera ignorància


En aquest país, l’indústria cinematogràfica està empobrida per un intervencionisme proteccionista que es reflexa en la pobra qualitat del cinema nacional, en l’elevat preu de les entrades i en l’escassa varietat de títols exhibits als cinemes. L’origen d’aquesta situació el trobem en els següents punts:

  • Legislació que obliga als compradors dels drets de difusió del material a destruir les còpies generades un cop venç el termini.
  • Subvenció a treballs que són minoritaris i poc rentables, per no dir infumables.
  • Doblatge de pel.lícules.

El doblatge no només representa un cost addicional sobre un producte que ja té un enorme mercat secundari il.legal, sinó que representa una lacra per la societat.Yoda

Espanya gaudeix d’una de les millors indústries de doblatge del món, és d’una gran qualitat. El problema és que és una indústria del tot inútil, un deadweight loss to society. Un doblatge no aporta valor sinó que el redueix, i al mateix temps genera incultura en els usuaris que s’acostumen a tenir-ho tot mastegat en la seva llengua i perden així una gran oportunitat d’aprendre’n daltres (em refereixo principalment als doblatges de l’anglès, que considero una llengua imprescindible per qualsevol persona). Després apareix la necessitat d’acudir a les acadèmies d’idiomes que intenten cobrir les mancances que no s’han après en l’edat on s’han d’aprendre. Algú ha après alguna cosa en una acadèmia d’anglès?

Per tot això, considero que no s’hauria de doblar pel.lícules de cap llengua de les considerades habituals (les consideracions polítiques no valen per res). A Catalunya, no s’hauria de traduir al català ni al castellà contingut original en anglès, castellà o català. Com a molt subtitular i a aprendre.

Justícia esportiva … vergonya ètica


El futbol espanyol cada cop s’assembla més al món empresarial espanyol. Des dels escàndols dels no-descensos administratius del Sevilla i el Celta (1.995) fins a la massificació de les lleis concursals.

La temporada que ve, a primera divisió hi haurà 3 equips nous que han passat recentment o estant passant una situació concursal (antiga suspensió de pagaments): Rayo Vallecano (com a part de l’imperi Ruiz Mateos), Real Betis i Granada. D’altra banda, hi ha equips que han salvat els mobles miraculosament fitxant jugadors, com ara el Zaragoza, per presentar el concurs immediatament després del final de lliga. Això, senyors és fer trampes al solitari i és conegut al món dels txiringuitos amb el nom de fer un “sinpa”.

Els dirigents cerquen perpetuar-se als càrrecs per mantenir les seves influències. Els dirigents normalment s’apoltronen mitjançant la compra de participacions d’un club, ja que només hi ha 3 clubs que no són SAD (C.A. Osasuna, Real Madrid i F.C. Barcelona). Com és que hi ha gent que posa diners comprant equips de futbol? Desenganyem-nos, l’objectiu no és defensar l’amor a uns colors sinó utilitzar el club per interessos personals, tot seguint l’exemple de Jesús Gil.

Algú s’ha preguntat on van tots els diners que genera el futbol? Segons un estudi del professor José María Gay de Liébana, el futbol espanyol ha perdut 100M€ en l’exercici fiscal 2009-2010. Qui ha capturat aquesta riquesa? Jugadors? Clubs estrangers de procedència de jugadors? Ajuntaments? O potser són els dirigents i els intermediaris? (de les federacions en parlarem un altre dia).

Conseqüències: tot i tenir a la lliga els campions del món i d’Europa, tant a nivell de club com de selecció, la credibilitat dels clubs de la LFP està al mateix nivell que la dels polítics. Això dificulta la negociació de tots els clubs. Només cal veure els casos d’Alexis Sánchez (FCB) i Héctor Moreno (RCDE), on el problema no ha estat tant la quantitat a pagar sinó els terminis de pagament. S’ha generat una lògica crisi de confiança que acabarà encarint el mercat.

Veurem quants equips estan sanejats al 2014, tot i que m’hi jugo un pèsol que no seran ni la meitat i hauran de tornar a fer excepcions per garantir la continuïtat del model Panem et circenses, on el pa seria l’estat del benestar i el circ el futbol.

Sobre el bloqueig a nous socis FCB


Desmuntant l’excusa de la directiva per restringir l’accés de nous socis del FCB

Una de les decisions que ha executat la junta directiva del President Sandro Rosell ha estat la de bloquejar l’accés de nous socis que no siguin familiars de socis existents. Aquesta mesura és una contradicció al leit motiv de “més que un club” (com ara eliminar seccions i fer propaganda d’una dictadura com Qatar).

L’excusa? El President Rosell va posar un exemple: imagineu que un magnat de Sibèria que té molts calers vol ser president del Barça. Només hauria de fer soci als 30.000 habitants del seu poble duran un mínim de 12 mesos abans de les eleccions i tindria el control del club. Anem a desmuntar aquest argument:

  1. Potser s’hauria de limitar el poder del president i donar més força a la junta de socis compromissaris. Recordem que l’actual president no en fa ús per prendre decisions tan rellevants com la publicitat a la samarreta, l’expulsió del president d’honor, l’eliminació de seccions o l’inclusió de publicitat a la samarreta.
  2. Fem números, el carnet de soci val 161,50€, per 30 mil siberians són: 4,85M€. Hi ha un altre gran problema, no es pot votar per internet i el magnat hauria de desplaçar a la seva gent. Un vol des de Novosibirsk val 1.400€, per 30K son 42M€. Sense comentar dietes, allotjament i algun incentiu. És evident que és una autèntica barbaritat, però pensem, amb 30K no n’hi hauria prou, el President Rosell va rebre el suport de 35K.

Sr. President del FCB, prego que rectifiqui com molt bé ha fet altres vegades (l’última amb la grada jove amb exclusivament socis). Ser del Barça és un sentiment que no es produeix al néixer sinó amb l’admiració del model de club i els èxits esportius. Puc assegurar que hi haurà grans barcelonistes que amb aquesta limitació no podran gaudir del club, no tothom ha tingut la sort de néixer amb el carnet de soci sota el braç. No limitem el creixement del club. El Barça, és de tots els barcelonistes.